Segueix-nos a:

  • Un país normal a Twitter
  • Un país normal a Facebook
  • Un país normal a Youtube
  • Un país normal a Flickr

24/06/2014

138: Lolita Bosch

Escriptora i defensora dels drets humans

Catalans: per què volem marxar d’Espanya

*Article també disponible en castellà.

Fa alguns anys l’escriptor i polític peruà Mario Vargas Llosa preguntava des de la seva tribuna d’El País què es podia esperar d’un poble que anomenava perruqueries a les peluquerías (en castellà). Recentment, i des d’aquella mateixa tribuna, el Premi Nobel va fer referència a un article que l’escriptor Javier Cercas va publicar, també a El País, sobre el dret a decidir en democràcia. “Si una majoria clara i inequívoca de catalans vol la independència”, escriu Cercas, “sembla més assenyat concedir-la que negar-la, perquè és molt perillós, i a la llarga impossible, obligar a algú a ser on no vol ser. La pregunta s’imposa: ¿existeix aquesta majoria?”. Mario Vargas Llosa creu que no. Que tot això que passa és només un assumpte de manipulació política i mediàtica que no té res a veure amb la realitat, amb la memòria ni amb la dignitat d’un poble. La prova està, afirma Vargas Llosa, en què la televisió catalana exhibeix “a les seves pantalles a uns nens adoctrinats proclamant, en estat de trànsit, que, a la llarga, Espanya serà derrotada, sense que una opinió pública s’indigni davant semblant manipulació”.

Un fet que, sembla innecessari aclarir-ho, no està passant. L’escriptor, que va viure cinc anys a Barcelona en fa gairebé cinquanta, es complau en el seu article de no haver conegut llavors “ni un sol nacionalista català. N’hi havia, per descomptat, però eren una minoria burgesa i conservadora sobre la qual els meus amics catalans -tots ells progres i antifranquistes- gastaven bromes ferotges. De llavors a avui, aquesta minoria ha crescut sense treva i, al pas que van les coses, em temo que segueixi creixent fins a convertir-se -els déus no ho vulguin- en una majoria”. I és que Vargas Llosa, tal i com passa amb moltes veus que arriben d’Amèrica Llatina, té una relació especial amb Espanya i sembla no comprendre per què algú vol trencar un país en què, d’alguna manera, s’hi reconeix i s’hi sent a casa.

El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, un milió sis-centes mil persones, convocades pels més de 30 mil voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana, van organitzar una cadena humana de 400 quilòmetres de longitud per expressar el seu desig de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya: La Via Catalana. Jo mateixa vaig participar en aquella cadena i, abans de sortir de casa de la meva família, la meva àvia em va dir: “Amb aquesta bandera el teu avi va rebre el president català quan va tornar de l’exili. Te la vols endur?”.

Una setmana més tard l’escriptor i periodista Víctor Alexandre va escriure: “Ara, com que estem treballant en la consecució de l’objectiu que ens hem fixat, no som conscients de l’autèntica dimensió del que estem fent. Però quan Catalunya sigui un Estat independent ens adonarem de la fita que hem aconseguit, del missatge que hem transmès i de la petjada que hem deixat. La Via Catalana serà l’aportació de Catalunya a les Nacions Unides com a sinònim de civilitat, de concòrdia, de fermesa, de perseverança i de pacífica voluntat de ser. Catalunya no resol els seus conflictes per mitjà de coaccions, amenaces i lleis antidemocràtiques i absolutistes. La Via Catalana cap a la Independència passarà a la història perquè no és la via de les armes i del menyspreu, la Via Catalana cap a la Independència és la via de les urnes i de la paraula.”

Tot just un dia abans d’aquella celebració multitudinària, alegre i familiar, un altre escriptor llatinoamericà, de nacionalitat mexicana, intel·ligent, culte, descendent de l’exili i resident a Barcelona des de fa pocs anys, escrivia en el seu compte de Twitter: “Uf, ¡Emerge la Cataluña Una, Grande y Libre!”, que és el lema amb què el franquisme resumia els tres valors de “la sagrada unidad de Espanya”: Una (indivisible), Grande (imperial) i Libre (no sotmesa a influències estrangeres). A aquest tipus de comentaris ofensius i ignorants, que sens dubte són producte de la manca de curiositat per conèixer els llocs que habitem i per combatre tot allò que deixa el pensament únic en els pobles i les llengües que els arrelen, va respondre l’escriptor Jordi de Manuel al seu compte de Facebook: “Seria convenient explicar al senyor Vargas Llosa [i als qui s’expressen com ell], que la majoria dels catalans independentistes no som nacionalistes, encara que crec que el seu tancament ideològic no li permetria entendre-ho”. O dit d’una altra manera: “Jo no era ni he estat mai nacionalista”, assegura l’escriptora Cristina Fallarás. “Mai vaig pensar, tampoc, que seria independentista. Però avui em veig defensant el que és obvi”.

Si això és així i la voluntat d’independència, per la qual no s’ha deixat de treballar pacíficament des dels inicis del segle XVIII, avui és un desig aclaparador que resulta finalment visible, pregunto a Muriel Casals, presidenta de l’associació civil Òmnium Cultural, com pot ser que un continent que va acollir els exiliats de la República, un país com Mèxic que mai no va reconèixer al govern franquista, o societats multiculturals com molts països llatinoamericans, no puguin entendre per què volem marxar? I li ho pregunto perquè en aquests darrers mesos he escoltat comentaris d’amics xilens, argentins i colombians que qüestionen gairebé amb menyspreu el nostre dret a decidir. I Muriel Casals em respon, sense dubtar-ho: “Que no van marxar, ells?”.

“Qualsevol país que hagi format part de l’Imperi Espanyol”, em diu l’escriptor i polític Alfred Bosch, “ha viscut aquest procés que avui vivim nosaltres. Nosaltres, els bascos -i potser els navarresos-, som els últims a marxar d’aquest imperi que al llarg de la història s’ha caracteritzat per negar-ho tot, combatre-ho tot i impedir-ho tot. Perquè aquest procés s’entengui a Amèrica Llatina”, assegura, “n’hi hauria prou amb dir que volem fer el que ells van fer 200 anys enrere. És així de simple: Volem ser com ells. Volem tenir el que tenen ells. Volem ser lliures. És una qüestió de drets democràtics”. I va començar fa molts, molts anys.

Al segle VII es va compilar el primer manual de dret català i a principis del XII va sorgir la Corona d’Aragó després d’una unió dinàstica que va emparentar al Regne d’Aragó amb el Comtat de Barcelona. La Corona d’Aragó es va conformar com una federació d’estats que respectava les singularitats pròpies de cada territori. I la seva extensió, que va créixer amb el temps, avui encaixa gairebé amb exactitud amb els anomenats Països Catalans, conjunt de territoris que tenen com a llengua autòctona el català o que han estat habitats per catalanoparlants. Una regió de 14 milions i mig de persones que inclou Catalunya, les Illes Balears, la Comunitat de València, la comarca murciana del Carxe, l’aragonesa Franja de Ponent, el sud de França (o Catalunya Nord), la ciutat italiana de l’Alguer i el país d’Andorra. I probablement avui hauríem de sumar-hi tots els descendents de l’exili que segueixen mantenint, en diferents països d’Amèrica, el català com a llengua familiar.

Un segle després de la creació de la Corona d’Aragó, França signava el Tractat de Corbeil amb el qual reconeixia la plena independència dels Comtats Catalans a canvi que Catalunya renunciés a la Provença. Espanya, encara no existia. Perquè quan el 1474, després del casament de Ferran II i Isabel de Castella, es van unir dinàsticament els regnes de Castella i Aragó, tots dos van seguir mantenint les seves monedes, la seva independència econòmica, els seus límits territorials, les seves cultures, el seu idioma i les lleis i tradicions que els eren pròpies. I no va ser fins l’any 1714 que va néixer finalment Espanya, si fa o no fa, tal i com la coneixem avui: quan Catalunya va perdre la seva independència contra els soldats que van arrasar Barcelona i derogar els ‘furs’, que eren, des del al segle XIII, les lleis locals i territorials catalanes, substituïdes per decrets i ordres reals. Tot el que se’n va conservar, i que encara avui segueix vigent d’aquell moderníssim pacte civil que havia nascut feia tants segles, és el dret civil català que avui segueix protegint, entre altres coses, les vídues i els fills que no són l’hereu.

El 1716, dos anys després de la derrota de Barcelona, Felip V -primer Rei de la dinastia borbònica-, instaurava el centralisme, proclamava el Decret de Nova Planta que anul·lava les Constitucions de Catalunya i pocs anys més tard, el 1723, prohibia l’ensenyament del català. L’Imperi espanyol s’estenia pel món, però els catalans van tenir prohibit viatjar a les colònies fins a finals del segle XVIII, quan es va permetre que establissin pactes comercials amb Amèrica.

A Europa, les guerres entre imperis i monarquies continuaven i els pobles seguien lluitant per la seva llibertat. El 1810 els francesos van ocupar la catalana província de Lleida i els catalans van reclamar la restitució dels furs i els privilegis que els havien estat arrabassats. I tot just dos anys més tard, el 1812, amb la Constitució de Cadis, les Corts Catalanes recuperaren la seva sobirania i el dret a elaborar les seves pròpies lleis d’acord amb els principis de la Revolució Francesa: liberalisme, sobirania nacional, divisió de poders, llibertats personals i públiques i igualtat davant de la llei.

Espanya seguia sent un miratge. Entre la colònia i les lluites internes, el país tenia unes fronteres difuses i inexactes, tot i que Felip II hagués presumit més d’una vegada de què en el seu imperi “no se ponía el sol”. És més: en aquella primera Constitució de 1812 ni tan sols no es parla encara d’Espanya, sinó de les Espanyes: en plural.

Tot i que va ser un temps que va durar poc. El 1814 els borbons van restaurar l’absolutisme i van invalidar les Corts de Cadis. El 1868 la pesseta es va establir com a moneda de tot el territori espanyol i va desaparèixer la moneda catalana. La lluita per la llibertat republicana, però, alçava constantment la veu i el 1872 es va proclamar la Primera República Espanyola i es va instaurar la democràcia amb un ampli sector de defensors del federalisme.

Va ser llavors quan un grup de voluntaris va voler restablir l’Estat Català, però van fracassar en l’intent i van ser durament castigats. El 1874 van tornar els borbons, de 1923 a 1930 va dominar Espanya la dictadura de Primo de Rivera, i no va ser sinó fins l’any 1931, quan es va declarar la Segona República Espanyola, que Francesc Macià va proclamar la República Catalana i es va restaurar el Govern de la Generalitat. Aquell mateix any es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i un 99% dels parlamentaris va aprovar el primer Estatut Català. Però de seguida, un altre cop, es va suprimir el règim autonòmic de Catalunya, es va anul·lar l’Estatut i el govern català en massa va ser detingut i empresonat.

Va arribar aleshores la fatídica Guerra Civil i quan el 1939 Franco es va autoproclamar “Caudillo de España por la gracia de Dios”, va suprimir les institucions catalanes, va reescriure la història que s’ensenya a les escoles i va perseguir la llengua, l’ensenyament i l’edició en català. Un any més tard, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va ser capturat a França per les forces aliades de Hitler i afusellat a Barcelona. El Govern Català es va mantenir a partir de llavors a l’exili i des de Mèxic va continuar al capdavant de la Generalitat. Gairebé quaranta anys més tard, el 1975, va morir Franco. I dos dies després va tornar la monarquia borbònica i Joan Carles de Borbó va ser proclamat Rei.

El primer govern en democràcia decretaria l’oficialitat de la llengua catalana. El 1977, el president número 125 del Govern Català, Josep Tarradellas, tornava de l’exili i el meu avi el rebia a Barcelona amb la mateixa bandera amb què jo vaig celebrar la Via Catalana. La Transició va bloquejar el possible reclam als franquistes: no hi hauria culpes ni responsabilitats. I el 1978 es votaria a corre-cuita la nova Constitució. El 1979 a Catalunya es restauraven l’Estatut i la Generalitat. El 1982, a Espanya guanyaven les eleccions els socialistes, amb Felipe González al capdavant. I a Catalunya governava des del 1980 Jordi Pujol, que seria reelegit cinc vegades. Així, entrem en aquest temps democràtic que habitem avui.

El 1960 Jordi Pujol havia estat detingut per la publicació de pamflets demòcrates, que el règim va considerar “activitats antifranquistes”. El seu judici, sense garanties jurídiques, va acabar quan Pujol va fer un discurs catalanista i demòcrata que va suposar la seva condemna definitiva. Va ser sentenciat a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig a la presó i un de confinament a la ciutat de Girona -que no era la seva. El moviment popular que va seguir al seu empresonament, però, va fer que molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya identifiquessin la lluita de Pujol amb el catalanisme i la democràcia, i aixequessin la veu per tal de defensar-lo.

El 1996 la dreta va tornar al Govern d’Espanya després del triomf a les urnes de José María Aznar. I el 2002 Jordi Pujol va pactar amb el Partit Popular a canvi d’una revisió fiscal de la situació catalana. Aquell seria el seu últim mandat i l’inici d’una nova època per a Catalunya. Guanyarien les següents eleccions tres partits d’esquerres que conformarien el Tripartit. I deu anys més tard, arribaríem al moment que vivim avui.

“La història arrenca com a mínim fa deu anys, quan el 2003 es forma el primer tripartit, que va servir per eixamplar el catalanisme a amplis sectors fins aleshores absents. Per a molta gent, Catalunya era CiU [el partit que havia governat durant els últims vint anys]. Aquell gir va servir de caldo de cultiu per obrir la porta a un futur pas del catalanisme al sobiranisme. De fet, la ruptura és evident: el 2003 un 65% de la població estava a favor del nou Estatut, el mateix percentatge que el 2013 optaria pel sí entre els votants d’un referèndum d’autodeterminació. Des d’aleshores, l’evolució ha estat contínua. Les mobilitzacions sobiranistes arrenquen molt abans de la crisi o de l’arribada d’Artur Mas al poder. En aquestes mobilitzacions s’organitza cada vegada més gent -també d’entorns de CiU- i s’articula un discurs atractiu i integrador que arracona el nacionalisme i es basa en el dret a decidir. A diferència d’altres moviments secessionistes del món, en aquest cas la teoria que les elits inventen una situació per defensar els interessos propis fa temps que no s’aguanta”, segons [el politòleg Toni] Rodon. Per molt que amaini la crisi, els líders dubtin o la consulta no arribi fins l’any 2016, el procés és de difícil reconducció. “Estem en una cruïlla crítica, com a principis del segle XX, la Segona República o la Transició, però en lloc de canviar Espanya, ara ens en volem anar”, conclou Rodon.

L’il·lusionat moviment en pro del referèndum i la independència, que únicament troba resistència en els partits de dretes o monàrquics, té a veure, per descomptat, amb el context de crisi i rebuig social actuals a les institucions, la monarquia i els polítics, la impunitat de les classes financeres i la corrupció, però també amb el coneixement històric i amb un sentiment de comunitat que ve de molt, molt enrere.

No hi fa res que el conservador govern del Partit Popular vulgui esborrar, un cop més, del mapa espanyol la identitat cultural catalana i el nostre idioma, promovent reaccions incoherents que proven de tacar un procés en el qual la major part de la ciutadania -tant espanyola com catalana- ha demostrat un civisme, un respecte i una educació dignes d’admirar. La catalanofòbia ja l’havien practicat la dictadura franquista, els borbons, el regne de Castella i un llarg etcètera. Sabem conviure-hi. Sabem reaccionar-hi civilitzadament. No és res nou. Però en el context d’aquesta Espanya en crisi, plena de casos de corrupció, estafes, clarobscurs de la monarquia, amiguismes i una impunitat insuportable, la voluntat de decidir del poble català és una voluntat de democràcia que els ciutadans i les ciutadanes semblen haver entès molt, molt abans que les institucions.

Ho explica l’escriptor gallec Suso de Toro a eldiario.es: “Els franquistes”, ens diu Suso de Toro, “invocaran la sagrada unitat de la pàtria i el deure de l’Exèrcit. Però els que creiem en la democràcia i no som catalans tenim el deure de reconèixer que exerceixen la democràcia i la seva llibertat i només podem esforçar-nos a imaginar la manera de què Catalunya sigui el que lliurement desitgi la seva ciutadania”.

La societat civil catalana s’ha organitzat i ha reaccionat al tuf franquista que avui desprèn el govern, la crisi, el dèficit fiscal, els atacs sistemàtics del Govern Espanyol al pla d’immersió lingüística que ha estat un exitós model de respecte i s’ha reproduït en molts altres llocs del món en els quals les llengües minoritàries estan amenaçades. En definitiva: l’afartament. I pretén organitzar un referèndum el 2014, quan es compliran tres-cents anys de l’annexió espanyola, per decidir, junts, si volem o no independitzar-nos d’Espanya.

Les enquestes ballen, però en general diuen que sí: que un 55% de la població hi està absolutament a favor, un 20% en contra i un 25% està indecís i decantant-se lentament cap al sí. El resultat electoral de tot plegat, després del recompte de vots emesos, seria un ampli 70% a favor de la independència. I llavors no hi haurà marxa enrere.

No és cert, com diuen els tòpics, que els que treballen perquè el referèndum sigui possible votarien tots que sí; tampoc que tots siguin d’origen català i que parlin una sola llengua. Però tots els col·lectius socials, culturals, artístics, acadèmics, econòmics, mèdics o científics que s’estan organitzant, com diu l’escriptor i humorista Òscar Andreu -codirector juntament amb Òscar Dalmau del programa de màxima audiència de la ràdio catalana La Competència-, saben que “estem més preparats que els nostres governants, que segueixen funcionant amb paradigmes del segle XIX. Avui hi ha un canvi radical i a mi m’ha convençut. Perquè l’independentisme ja no té a veure amb el folklore, l’economia ni la llengua. Sinó que té a veure amb fins a quin punt és mentida quan s’omplen la boca parlant de democràcia. La classe política ho veu estrany i ofensiu. Però la societat civil està sobrepassant la política. I no només a Catalunya”.

És cert que algunes de les respostes a aquesta petició catalana de vegades són vergonyoses per antigues, casposes, cegues. Com diu un personatge del Forges: “No entenc com hi ha gent a la qual li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi en català”. I un altre personatge li contesta: “Doncs perquè és la mateixa gent a qui els molesta que es parli, que s’escrigui i fins i tot que es pensi”.
“No afirmaré que els que escrivim en espanyol estiguem exempts de nacionalisme”, va dir recentment l’escriptor i filòsof Joan Juaristi en una trobada literària, “però és un nacionalisme diferent al dels escriptors en llengües minoritàries afectats per aquest tipus d’ideologia”. De fet, exemples com aquest n’hi ha ple.

Però Catalunya és una societat summament pacífica i els que estem a favor de la independència convivim amb tota naturalitat, fins i tot en el si familiar, amb catalans que no volen deixar de ser espanyols i que després de manifestar-se el Dia de la Hispanitat a Barcelona, celebren “un cop més: el civisme del poble català”. Ho diu el president de la Plataforma Som Catalunya, Somos España, formada per una desena d’entitats que se senten espanyols i catalans alhora i en aquest ordre. El seu portaveu, Manel Parra, parla amb respecte de la manifestació que van convocar el 12 d’octubre passar a Barcelona. Va aplegar unes 30 mil persones, moltes de les quals van arribar en algun dels 60 autobusos que havia pagat el Partit Popular. Cantaven, corejaven i celebraven pacíficament, demanant la unitat d’Espanya.

Lluny van quedar els falangistes que van insultar, que cridaven improperis i passejaven per una altra zona de Barcelona amb banderes preconstitucionals o emblemes nazis. Són sempre els mateixos. Alguns ja havien participat en l’atac de l’11 de setembre contra la catalana Llibreria Blanquerna de Madrid. Però no guanyen importància en aquest procés cívic i demòcrata. No fan por. Són gairebé una caricatura d’una Espanya que no van viure i que amb prou feines recorden sense idealitzar. Predemòcrata.

“No sóc molt optimista”, em diu el poeta Jaume Subirana, antic director de la Institució de les Lletres Catalanes. “Jo crec que Espanya no permetrà de cap manera el referèndum i que el govern [català] actual no s’atrevirà a convocar-lo fora de la legalitat. Potser perquè l’arraconarien amb l’ofec econòmic. Però és evident que estem immersos en un procés general de degradació de la convivència, l’Estat de benestar i el seny públic”. I com ho explicaries fora d’Europa?, li pregunto. “Com un intent de procés d’emancipació en una nació moderna i un nou membre de la Unió Europea. Com un final retardat del període colonial espanyol. Com una mostra del fracàs d’Espanya per estabilitzar-se i arrencar com una nació plural i un estat eficient”.

“El més important d’aquest procés independentista no és l’independentisme en si mateix”, em diu el pacifista Arcadi Oliveres, “sinó la crítica al sistema. Si l’11 de setembre [de 2012] va sortir un milió de persones al carrer, més de la meitat s’ha sumat al procés independentista. Són els mateixos que van ocupar la plaça en el 15M. Però és que, a més, saben que hi ha raons objectives per les quals Catalunya ha de ser independent. Tenim una història, una llengua, un esperit nacional, una manera de fer les coses i una idiosincràsia que ens fa mereixedors de la independència al marge de la qüestió econòmica. De fet, jo eliminaria el concepte econòmic de la voluntat d’independència. Catalunya té dret a la independència perquè és un poble, una llengua i una història. Perquè vol fer una estat nou”.

Tot i això, la qüestió econòmica gairebé no admet dubtes. El moviment que encapçala Arcadi Oliveres, i que ha format amb la monja Teresa Forcades únicament per travessar aquest procés cap a la autosobirania, és l’únic que no vol que la nova nació catalana formi part de la Unió Europea. La resta de partits i la majoria de ciutadans i ciutadanes amb prou feines ho qüestionen.

No formar part d’Europa no està en els plans del consens que hi ha al voltant del tipus de país que volem crear. “Volem la independència per canviar-ho tot”, es repeteix en aquests temps. I així és. El nostre, si és, serà un país republicà i sense exèrcit. Una cosa que significa un plus per a molts, molts dels que volen convocar un referèndum. Però en aquest procés, hi ha dues qüestions que sembla que no admeten discussió: mantindrem l’exitós model d’immersió lingüística en una nova nació que serà poliglota -tal i com ja és avui la societat catalana- i continuarem sent un membre de la Unió Europea.

Si marxem, repeteix fins al cansament el Govern espanyol, ens expulsaran de la Unió Europea i ells no votaran la nostra reacceptació. Però una Europa sense Catalunya avui és impensable. Som una de les regions europees que més diners aportem a la Unió i el nostre PIB [Producte Interior Brut] és superior a la mitjana. El prestigiós periodista, expert en política internacional, Martí Anglada no dubta a afirmar: “A Alemanya, França i el conjunt d’Europa, la gent està preocupada per la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. No ens podem enganyar. L’únic que ens vol fer creure que es preocupa per la viabilitat de Catalunya és el Govern de Madrid. Però, en això, està sol. A Europa a ningú li preocupa la viabilitat de Catalunya. El problema de viabilitat el té Espanya i més si li treuen el 19% del PIB [que aporta Catalunya]. Potser és hora d’ampliar el megàfon i que Espanya decideixi si vol viure parasitàriament de Catalunya o si volen fer les reformes que fa 300 anys que no fan. L’Estat espanyol ha tingut un parasitisme fiscal amb els impostos de Catalunya històricament. Vostè pot pensar que això que estic dient és molt fort. No obstant això, l’únic ministre que va tenir un atac de sinceritat és Ruiz Gallardón, que va anar al Cercle d’Economia i els va dir als empresaris que anessin amb compte perquè si Catalunya surt d’Espanya, Espanya haurà de sortir de l’euro. L’Estat espanyol no pot continuar amb aquesta ficció, amb la pèssima administració o amb el desgavell en l’organització territorial i administrativa. Ho saben, i per això fan la campanya de la por”.

Aquestes són les bases (i les maneres amb) que cada Estat està ara subjectant a les mans. La realitat és que avui viure i pagar impostos a Catalunya és més car que a qualsevol altra autonomia d’Espanya. No cal dir que la crisi afecta per igual a tots els ciutadans i ciutadanes espanyols. Però, a més, Catalunya pateix un dèficit fiscal de 16 mil milions d’euros anuals. Això sense tenir en compte la retallada del 25% que el Govern d’Espanya ha dit que ens aplicarà el 2014, probablement amb la intenció d’ofegar econòmicament de què parla Jaume Subirana.

Aquesta situació econòmica precària, sovint comentada per analistes d’Europa i els Estats Units, i que despunta entre les retribucions fiscals que en el món les autonomies aporten als estats, resulta insostenible. Paguem molt més diners del que rebem. I això, que hi ha qui ho pot considerar un argument sense importància, afecta diàriament als milers i milers de ciutadans catalans que estan a l’atur o sense subsidis públics, afecta les terribles retallades de la sanitat i per descomptat afecta els drets dels immigrants, l’educació, la cultura i un llarg etcètera d’àmbits i institucions públiques i privades que han estat sotmeses a unes retallades brutals. Moltes, fetes pel propi Govern Català, sens dubte. Però sovint com a resultat d’aquest ofec econòmic que sembla ser un dels últims recursos que li queda al Govern d’Espanya per evitar que Catalunya marxi.

El Govern català actual, una coalició de facto entre CiU i ERC, va establir un pacte: referèndum amb una sola pregunta l’any 2014. Si un dels dos partits es fa enrere, l’altre pot convocar noves eleccions i proposar una elecció plebiscitària a la qual els partits catalans es presentarien amb una sola proposta: Sí a la independència o no a la independència. Que és l’últim recurs amb el qual el Govern català prova de fer un referèndum en el marc de la legalitat.

Si Espanya no ho accepta, que probablement no ho acceptarà, la pregunta és què ens toca fer aleshores. I la resposta, molt probablement, sigui un referèndum popular organitzat per organitzacions civils, ara acompanyades pel Govern català, que ens permeti saber quants som i què volem fer. I, mentrestant, seguir treballant des de tots els àmbits possibles i celebrant tots els actes reivindicatius.
A Catalunya, surten molt bé. Fins ara, incidents: Zero. Enfrontaments: Zero. Insults: Cap. No es té constància de cap problema en un sol dels actes celebrats per demanar el dret a un referèndum. De fet, en el món es comença a conèixer aquest moviment com la Catalan Way i s’entén com una voluntat de pacifisme, civisme i llibertat. Que així sigui.

“Un dels valors de la nostra societat”, em diu Muriel Casals, “és haver estat capaços de conviure des de la pluralitat ideològica, cultural, social i lingüística. Creiem en els valors democràtics per sobre de principis sagrats i hem fet aquests valors l’essència de la nostra identitat”. Alfred Bosch m’ho resumeix així: “No volem destruir res, volem fer un país nou i aprofitar l’oportunitat per fer alguna cosa diferent. I això, en si mateix, és una cosa preciosa”.

Les opinions expressades en els suports són responsabilitat únicament i exclusivament dels seus autors