Segueix-nos a:

  • Un país normal a Twitter
  • Un país normal a Facebook
  • Un país normal a Youtube
  • Un país normal a Flickr

03/05/2014

190: Jordi Coca

Escriptor

Em va comentar que se sentia profundament lligada al país, que si calia estava disposada a defensar-lo, que veia elemental el dret a lluitar per una manera determinada d’entendre la vida, però que en aquestes qüestions tot eren paradoxes ja que no acceptava els nacionalismes ni la violència. També em va dir que admirava Catalunya perquè era un exemple de nacionalitat que defensava pacíficament els seus drets.
«Si aconseguïu el somni dels Països Catalans sereu un model a Europa», va afegir. Era evident que la Lena intentava de ser amable fent aquestes consideracions.
Mentre conduïa passàvem llargues estones sense dir res, però de tant en tant sorgia un tema relacionat amb la seva tesi, i aleshores era més fàcil de parlar còmodament. Jo tenia ganes de saber quins projectes havia fet per aquells dies, però també veia que ella preferia que tot es produís sense presses. Em parlava del paisatge i de la casa, em deia que li agradava conduir amb més calma que no pas als italians… De sobte, va comentar que no recordava si a Itàlia m’havia dit que tenia una filla. Li vaig respondre que no, i li vaig confessar que tenia ganes de preguntar-li justament això, si tenia fills, amb qui vivia…
«És clar…», va fer ella, somrient, i de seguida va afegir que la nena tenia deu anys. «Es diu com jo. Vivim soles. La pau de Gárdby li va molt bé.» I després em va demanar si jo tenia fills. Li vaig respondre que no, i que no havia pensat mai en aquesta possibilitat.
«És que tu i jo no ens coneixem», va fer ella.
«Ara tindrem temps», li vaig contestar.

*Fragment de la meva novel·la “Lena”, escrita l’any 2002 i editada a Edicions 62 el mateix any.

Les opinions expressades en els suports són responsabilitat únicament i exclusivament dels seus autors