Segueix-nos a:

  • Un país normal a Twitter
  • Un país normal a Facebook
  • Un país normal a Youtube
  • Un país normal a Flickr

29/04/2014

194: Josep Maria Ferrer Arpí

Enginyer i escriptor

Meditació poètica a l’illa del vent, al final del viatge

Quan n’estic lluny, sento a la pell la melangia dels seus
poetes:

“Qui pogués fer de Menorca un tast
aquesta tarda sense vent ni flama
de poca vida en el meu costat
envejo l’aigua d’una terra blava.”

Avui, dia rúfol d’hivern, a l’illa, acarat al gran nort, el vent atramuntanat em mossega les galtes i em glaça les orelles. Uns illots tanquen l’horitzó de la cala, i fan bullir d’escuma blanca la línia llunyana del blau. Més enllà, totes les contrades que fins ara he descobert viatjant per terres llunyanes, es fan presents en les espurnes de la mar enxirinada i en les formes bellugadisses dels núvols que corren cercant-ne de noves. És temps de reflexió, abans de continuar el viatge. I aquesta illa no massa bonica, no
massa espectacular, no massa rica ni pobre, potser, no massa de res i de tot, que t’atrapa com una garça lladre i et pren el cor fins a morir d’amor, n’és el refugi de tots els pensaments.

L’illa ventada, al mig del no-res, a l’escaire de les aigües i dels celatges, em fa de tornaveu de tots els records. I així, entre núvols i escuma, envoltat de blaus i blancs, rememoro…

Què he vist fins ara? Quin significat he de donar a totes i cadascuna de les coses desconegudes que, de moment, he conegut, viatjant arreu del món?
He descobert paisatges, sí, he visitat pedres que vénen de les foscors de la història. He comprès que les meves veritats, acarades a les veritats dels altres, han deixat de tenir el valor que havien tingut abans. He entès que els homes tenim maneres molt diferents d’explicar el món, de construïr els nostres déus, de conformar els nostres imaginaris culturals, de bastir tot aquest entramat ideològic que ens ha permés sobreviure a les tiranies, a les guerres, al poder devastador dels rics. A la desesperança i a l’oblid. I, per sobre de tot, he entès que més enllà de les diferències culturals, de les religions, dels crits de llibertat ofegats sovint en banys de sang, tots sóm iguals. Éssers solitaris esporuguits per la idea de la mort, amb un desig insadollable d’estimar i de ser estimats, delits de tendresa i de comprensió, necessitats de reconeixement com a persones i com a éssers socials, a la recerca d’un cau i d’un territori en el què ens hi poguem reconèixer.
Quins són els maons que traven cada cultura? Què les fa diferents unes de les altres, malgrat que, com a humans, som tan semblants? On radica aquest ciment que contrueix l’edifici de cada comunitat?

“Una llengua és un fet, un idioma,
baula del temps:
un clam, un prec, un crit, un mom, un rusc,
junts seny i rauxa.
Al bes l’amor, el dol al plany, l’orgull
al cor, la parla
(un dring, un deix, un so, un ésser en la vida,
i un destí cert…)”

La llengua, la nostra, la de cadascú. Vet-aquí el que ens fa ser únics.
Avui, des d’aquí, l’illa del vent, la meva illa enyorada quan torno a casa, ho veig clar: canviaré les idees, canviaré els pensaments, navegaré per filosofíes màgiques que m’enlluernaran, a voltes, o em faran clucar els ulls horroritzat, per passar-hi de llarg, depressa-corrents. Però una cosa no canviarà mai, perquè no puc deixar de ser el que sóc: la meva llengua.
I així, viatjant per terres llunyanes, diré: jo sóc català, perquè és aquesta la llengua que parlo. És igual d’on vinc o on vaig. És irrellevant si sóc aquí o allà. La llengua és la meva i em fa i em desfà com una cadernera que canta… Per això, ara, sento dins meu en aquesta illa que ha de lluitar dia a dia per ser com és, el cant etern dels seus poetes:

“Tenc un pacte de vocables que m’estim amb la força dels
dies,
perquè porten el perfum del romaní pels camins de
tramuntana.
Tenc un pacte de vocables que em penetra amb la força
de l’amor, perquè estim aquesta llengua dels meus pares.
Tenc un pacte de vocables que em floreix amb la força de
la vida,
perquè la llengua que dic em diu i em manifesta.”

La salaor de l’esquitx de les ones s’ofega en el també salat regust d’alguna llàgrima. M’entristeix que en les meves terres hàguim encara de lluitar per les nostres paraules i per les nostres llibertats. Però la tristor no ofega la convicció. Em falta molt món per recórrer molts horitzons mentals que em reptaran la meva identitat. Els encararé, des del que sóc, des del fons inapagable que
constitueix la meva identitat: la meva parla.
Per ella he de lluitar, ella ha de ser la força del meu vot, amb ella he de viatjar la meva vida.
Ella, la nostra llengua, la raó col.lectiva de ser com som”

( Adaptació del darrer capítol del llibre “El primer estel del capvespre a Angkor” de Josep M. Ferrer-Arpí, d’Editorial Arrela, amb versos de Rosina Ballester, Joan F. López Casanovas i Francesc Florit Nin, publicats a l’antologia “Versos per la llengua. Cinquanta-una veus poètiques de Menorca”, d’aquesta mateixa Editorial)

Les opinions expressades en els suports són responsabilitat únicament i exclusivament dels seus autors